Skip to Content



Entrevista a Enrique Tombas, president de SpainCap, l'associació que agrupa a les entitats de Venture Capital y Private Equity a Espanya


“Tenim la capacitat de convertir el nostre talent i capacitat innovadora en empreses globals”



Europa estalvia més que cap altra gran economia desenvolupada, però una part substancial d'aquest capital no arriba a finançar la innovació i el creixement empresarial. Per a Enrique Tombas, president de SpainCap i soci fundador de Suma Capital, el repte no és generar més idees, sinó transformar el talent científic, tecnològic i emprenedor en companyies globals capaces de competir amb els Estats Units i la Xina. En aquesta entrevista per a l'IPI, analitza com mobilitzar l'estalvi cap a l'economia productiva, quines reformes necessita Espanya per impulsar la inversió en innovació i per què Barcelona pot exercir un paper protagonista en la construcció dels grans campions tecnològics europeus.


Europa té la taxa d'estalvi més alta del món desenvolupat, però aquest capital gairebé no flueix cap a la innovació. Què explica aquesta desconnexió i quines reformes permetrien mobilitzar l'estalvi privat cap a fons espanyols i cap a empreses d'alt creixement?

El problema d'Europa no és la falta d'estalvi, sinó la dificultat per transformar-lo en inversió productiva. Tenim una enorme capacitat d'estalvi, però una part molt important roman en dipòsits i productes de baix risc o es canalitza cap a mercats i empreses fora d'Europa. Existeix, per tant, una desconnexió entre l'estalvi dels ciutadans i les necessitats de finançament de les nostres empreses.


Per corregir-la necessitem actuar en tres fronts. Primer, desenvolupar vehicles que permetin als estalviadors participar, de forma adequada al seu perfil de risc i horitzó temporal, en la creació de valor a llarg termini. Segon, facilitar que els fons de pensions i les asseguradores puguin invertir en capital privat, amb marcs regulatoris i de governança que reconeguin la naturalesa a llarg termini d'aquests actius. I tercer, reforçar els incentius fiscals i l'estabilitat regulatòria per fomentar la inversió en fons que financen empreses espanyoles i europees.


​"Mobilitzar capital cap a la innovació és una decisió estratègica per a la nostra competitivitat i la nostra autonomia econòmica"​

En definitiva, Europa necessita connectar millor l'estalvi amb l'economia real. Mobilitzar capital cap a la innovació no és només una qüestió financera: és una decisió estratègica per a la nostra competitivitat i la nostra autonomia econòmica.



Les grans tecnològiques globals són estatunidenques i la Xina avança en vehicles elèctrics, intel·ligència artificial i robòtica. Ens falten idees o ens falta capital per convertir aquestes idees en empreses capaces de competir a escala mundial?

Europa té talent, centres de recerca de primer nivell i una capacitat extraordinària per generar coneixement i innovació. Espanya també compta amb emprenedors i equips tecnològics molt competitius. No crec que el nostre principal problema sigui la falta d'idees; el repte és convertir-les en companyies globals.


Per a això necessitem més capital, especialment en les fases de creixement, quan una empresa ja ha demostrat que la seva tecnologia funciona i ha d'invertir grans quantitats per guanyar mercats, desenvolupar producte, contractar talent i competir internacionalment. A Europa tenim una fragmentació dels mercats, una menor profunditat dels mercats de capitals i una disponibilitat limitada de grans rondes de finançament en comparació amb els Estats Units.


També hem de ser capaços d'acceptar que construir líders globals exigeix temps, inversió i una certa tolerància al risc. No totes les inversions tindran èxit, però sense assumir aquest risc és impossible generar companyies capaces de liderar sectors estratègics.


La prioritat ha de ser tancar la bretxa entre la innovació i la seva industrialització, i entre el naixement d'una startup i la seva consolidació com a empresa internacional. Europa no pot conformar-se a desenvolupar tecnologies excel·lents perquè altres països les converteixin en grans negocis.


"El principal coll d'ampolla es troba en les fases de creixement: existeixen startups competitives, però falten grans rondes per escalar internacionalment"​



Suècia, Estònia, Israel, Singapur o el Regne Unit han creat marcs que afavoreixen la reinversió i l'escalat. Quines lliçons internacionals són aplicables a Espanya i quins incentius funcionarien millor en el nostre context?

La primera lliçó és que els ecosistemes d'innovació no es construeixen únicament amb ajuts públics: necessiten continuïtat, col·laboració entre el sector públic i el privat, talent i capital disponible en totes les etapes de desenvolupament empresarial.

D'aquests països podem aprendre la importància d'afavorir la inversió a llarg termini, facilitar la reinversió de les plusvàlues en nous projectes i dissenyar incentius que acompanyin les empreses des de les seves primeres fases fins a la seva expansió internacional. També és fonamental comptar amb una regulació previsible i procediments administratius senzills.

A Espanya, reforçaria especialment els incentius perquè els inversors institucionals i l'estalvi privat participin en fons de capital privat. També facilitaria la reinversió dels guanys obtinguts per emprenedors i inversors en noves empreses, i promouria la col·laboració entre universitats, centres tecnològics, corporacions i fons d'inversió.

No es tracta de copiar models d'altres països, sinó d'adaptar les millors pràctiques a la nostra estructura econòmica. Espanya té una base industrial rellevant, un teixit de pimes amb potencial de creixement i sectors en els quals podem desenvolupar avantatges competitius. Necessitem polítiques estables que permetin aprofitar aquests punts forts durant molts anys, no mesures aïllades que canviïn amb cada cicle polític.


Barcelona s'ha consolidat com a pol europeu en biotecnologia, computació i deeptech. Quin paper pot jugar la ciutat en el context europeu i global i què necessita per atreure més capital en fases de creixement? És necessari especialitzar-se més en alguna cosa?

Barcelona té una posició molt interessant per convertir-se en un dels grans pols europeus d'innovació. Compta amb universitats, centres de recerca, hospitals de referència, talent internacional i una comunitat emprenedora que ha sabut atreure projectes i generar companyies d'alt valor afegit.


La seva oportunitat consisteix a connectar aquestes capacitats científiques amb una major capacitat de desenvolupament empresarial i industrial. En biotecnologia, salut digital, computació i deeptech existeixen oportunitats per construir companyies amb tecnologia pròpia i vocació internacional. A més, Barcelona pot actuar com a porta d'entrada als mercats europeus i com a punt de connexió entre recerca, indústria i capital.


Per fer el següent salt necessita, sobretot, més finançament de creixement, major disponibilitat de talent especialitzat i més col·laboració entre les empreses tecnològiques i les grans corporacions. També és important facilitar l'accés a infraestructures de recerca, espais d'experimentació i entorns regulatoris adequats per desenvolupar i comercialitzar noves tecnologies.


“Barcelona reuneix les condicions per convertir-se en un dels grans hubs europeus de biotecnologia, salut, computació i deeptech, sempre que disposi de més finançament de creixement”


Respecte a l'especialització, crec que hem d'apostar per aquelles àrees en què ja comptem amb capacitats diferencials, sense renunciar a la diversificació. La biotecnologia, la salut, la computació i les tecnologies industrials avançades ofereixen oportunitats clares. Però l'especialització només generarà valor si va acompanyada d'una ambició global i d'instruments de finançament capaços de sostenir el creixement de les empreses.


Espanya i Europa generen bones startups, però poques empreses grans. Què falta entre la Sèrie A i la Sèrie C perquè més companyies tecnològiques puguin escalar?

Existeix una bretxa de finançament i de capacitats empresarials. En les primeres fases, les startups poden créixer amb equips reduïts, finançament relativament limitat i una tecnologia prometedora. Però, quan arriba el moment d'escalar, les necessitats canvien radicalment: calen majors recursos financers, equips directius experimentats, estructures comercials internacionals i capacitat per executar plans de creixement molt més complexos.


A Europa, moltes empreses troben dificultats per captar rondes de grans dimensions sense recórrer a inversors internacionals o traslladar part de la seva activitat a altres mercats. També existeix una fragmentació que dificulta créixer de forma homogènia en el mercat europeu.


El capital privat pot exercir un paper fonamental en aquesta etapa, aportant finançament i acompanyament estratègic per professionalitzar l'organització, internacionalitzar les vendes, realitzar adquisicions i millorar els processos de gestió. No es tracta únicament d'invertir més diners, sinó d'ajudar a transformar una empresa prometedora en una organització capaç de competir a escala global.


Necessitem, per tant, fons amb capacitat per finançar rondes més grans, atreure més inversors institucionals i facilitar que les empreses puguin créixer sense veure's obligades a buscar fora d'Europa tots els recursos que necessiten. L'èxit d'un ecosistema no s'hauria de mesurar només pel nombre de startups que crea, sinó també per quantes aconsegueix convertir en líders internacionals.



Més del 80% del corporate venture europeu acaba als EUA. Què falla en la connexió entre corporacions i ecosistema local, i com es pot corregir?

La dada reflecteix una qüestió rellevant: les corporacions europees reconeixen el valor de la innovació, però no sempre troben en els seus propis mercats les estructures, els incentius o l'agilitat necessaris per invertir i col·laborar amb empreses tecnològiques.

Moltes vegades existeix una distància cultural i operativa entre una startup, que necessita experimentar, decidir ràpidament i assumir riscs, i una gran corporació, els processos de compra, compliment normatiu i presa de decisions de la qual poden ser molt més lents. A això s'hi suma que els Estats Units compten amb mercats de capitals més profunds i una major concentració de grans companyies tecnològiques.

La solució passa per convertir la col·laboració entre corporacions i startups en una part real de l'estratègia empresarial, no en una iniciativa aïllada d'innovació. Per a això, les grans empreses han d'establir objectius clars, equips amb autonomia, procediments de contractació més àgils i mecanismes per provar i incorporar noves tecnologies.

També poden exercir un paper important els fons de corporate venture capital i els vehicles de coinversió amb gestors independents, que aporten experiència financera, accés a l'ecosistema emprenedor i criteris professionals d'inversió.

Si volem retenir més innovació a Europa, hem d'aconseguir que les nostres corporacions siguin no només inversors, sinó també clients, socis industrials i plataformes de creixement per a les empreses tecnològiques europees.


El 2025 el capital privat va invertir 7.015 milions a Espanya, però més de la meitat va venir de gestores internacionals. És senyal d'atractiu o de dependència?

És, abans de tot, un senyal de confiança en l'economia espanyola i en la qualitat de les nostres empreses. Que els inversors internacionals destinin recursos a Espanya demostra que troben oportunitats atractives, equips gestors sòlids i companyies amb potencial de creixement. La seva participació és positiva i hem de continuar fomentant-la.

Ara bé, també posa de manifest que necessitem desenvolupar una base de capital nacional més gran. Si volem consolidar un ecosistema robust, no podem dependre en excés de les decisions d'inversió que es prenen fora de les nostres fronteres. És important que una part més gran de l'estalvi generat a Espanya participi en el finançament del creixement de les nostres empreses.

L'objectiu no ha de ser substituir el capital internacional per capital nacional, sinó aconseguir que tots dos es complementin. Els inversors internacionals aporten recursos, experiència i connexions globals; els nacionals poden contribuir a donar continuïtat al finançament i a reforçar els vincles entre l'estalvi, el teixit empresarial i l'economia espanyola.

Espanya ha demostrat que pot atreure inversió. El següent pas és aconseguir que també sigui capaç de mobilitzar de forma sistemàtica el seu propi estalvi cap al capital privat, la innovació i el creixement empresarial.


Els fons de pensions i les asseguradores espanyoles gairebé no inverteixen en fons nacionals. Quin percentatge de les seves carteres seria raonable i quins canvis regulatoris o de governança permetrien assolir-lo?

Crec que hem d'abordar aquesta qüestió des d'una perspectiva de diversificació i rendibilitat a llarg termini. El capital privat pot contribuir a diversificar les carteres institucionals i oferir exposició al creixement d'empreses no cotitzades, tot i que es tracta d'inversions il·líquides i amb riscs que s'han d'avaluar adequadament.

No establiria un percentatge obligatori i idèntic per a totes les entitats. L'assignació ha de dependre dels seus compromisos, horitzó temporal, necessitats de liquidesa, tolerància al risc i capacitat per analitzar i gestionar aquest tipus d'inversions. Com a referència per al debat, podria plantejar-se que els inversors institucionals amb horitzons prou llargs estudiessin assignacions graduals de l'ordre del 3% al 5% a actius de capital privat, sempre que encaixessin en les seves polítiques d'inversió i requisits prudencials.

"Cal facilitar que els fons de pensions i les asseguradores puguin invertir en capital privat"

Per avançar, necessitem marcs regulatoris previsibles, una aplicació proporcionada dels requisits prudencials i una governança que permeti avaluar aquestes inversions amb criteris de llarg termini, sense penalitzar-les automàticament per la seva il·líquidesa. També és important que els òrgans de decisió disposin de coneixement especialitzat i que es desenvolupin vehicles que facilitin l'accés a aquests actius, amb una adequada diversificació i transparència.

Des de SpainCap defensem la necessitat de connectar millor l'estalvi institucional amb l'economia productiva. Si volem empreses més innovadores i competitives, hem de facilitar que una part raonable de l'estalvi nacional contribueixi a finançar-les.


Catalunya té un teixit ampli de mitjanes empreses familiars industrials que creixen poc. Què aporta el private equity més enllà del capital i quina evidència existeix que millora la productivitat i la competitivitat?

El capital privat pot ser un soci especialment valuós per a les empreses familiars que han construït un negoci sòlid, però que necessiten fer un salt de dimensió, professionalització o internacionalització.

La seva aportació va molt més enllà del finançament. Un bon inversor ajuda a definir una estratègia de creixement, incorporar talent directiu, millorar els sistemes de gestió, digitalitzar processos, invertir en innovació i accedir a nous mercats. També pot facilitar adquisicions que permetin guanyar escala, ampliar capacitats tecnològiques o consolidar sectors fragmentats.

En les empreses familiars, a més, pot contribuir a ordenar la successió, reforçar el govern corporatiu i separar adequadament les decisions familiars de les empresarials, respectant al mateix temps el llegat i la visió dels seus fundadors.

L'evidència disponible sobre les empreses participades per fons de capital privat en diferents mercats mostra que aquestes inversions poden anar acompanyades de millores operatives, creixement, professionalització i, en determinats casos, augment de la productivitat. No obstant això, els resultats varien segons el sector, l'empresa, l'estratègia de l'inversor i l'horitzó temporal; no seria correcte atribuir automàticament totes les millores al capital privat.

A Catalunya, on existeix una base industrial molt rellevant, el capital privat pot ajudar a fer que més empreses mitjanes es converteixin en companyies de dimensions més grans, amb més capacitat exportadora, major inversió tecnològica i més resistència enfront de la competència internacional. L'objectiu és construir empreses més fortes i sostenibles, capaces de generar ocupació de qualitat i competir en mercats globals.


Si hagués de resumir en una frase què necessita Espanya per competir en innovació el 2030, quina seria?

Espanya necessita convertir el seu talent i la seva capacitat d'innovació en empreses globals, mobilitzant més capital a llarg termini, professionalitzant la gestió i creant un marc estable que premiï la inversió, el creixement i l'assumpció responsable de riscs.


Segons la seva experiència, com s'haurien de formar els equips directius de les startups i scale-ups per maximitzar les seves possibilitats d'èxit? Quin equilibri ha d'existir entre perfils tècnics i gestors, i com hauria de ser la relació amb els seus inversors perquè el projecte avanci amb solidesa i ambició?

Una startup neix habitualment d'una bona idea, una tecnologia diferencial o la capacitat d'identificar una necessitat de mercat. Però, a mesura que creix, necessita convertir-se en una empresa ben gestionada. Per això, els equips directius han d'evolucionar al mateix ritme que el negoci.

En les primeres fases és natural que predominin els perfils tècnics i els fundadors, perquè el prioritari és desenvolupar el producte, validar la tecnologia i trobar un model de negoci viable. Quan l'empresa comença a escalar, necessita incorporar experiència en finances, vendes, operacions, gestió de persones i internacionalització. No existeix una proporció ideal entre perfils tècnics i gestors: l'equilibri adequat depèn de l'activitat, la maduresa i els reptes de cada companyia. L’essencial és que el coneixement tècnic i la capacitat d'execució empresarial es complementin.


També considero fonamental que els fundadors estiguin disposats a incorporar talent extern i a evolucionar en el seu propi lideratge. Professionalitzar una empresa no significa perdre la seva cultura emprenedora, sinó dotar-la de les capacitats necessàries per créixer sense perdre agilitat ni visió.


Pel que fa a la relació amb els inversors, s'ha de basar en la confiança, la transparència i l'alineació d'objectius. Un inversor aporta capital, però també experiència, contactes, disciplina estratègica i suport en decisions complexes. Perquè aquesta relació funcioni, és necessari compartir informació rellevant, establir indicadors clars, mantenir un diàleg obert sobre els riscs i acordar una visió comuna sobre el creixement i l'ús dels recursos.


Des de la meva experiència, les millors relacions entre empreses i inversors combinen ambició amb rigor: objectius exigents, decisions basades en dades, capacitat per corregir el rumb quan sigui necessari i una visió compartida a llarg termini. El propòsit no ha de ser créixer a qualsevol preu, sinó construir empreses sòlides, rendibles i capaces de generar valor de forma sostenible.